NORMATIVITZACIÓ I NORMALITZACIÓ
L’única
possibilitat per posar fre a la substitució lingüística és la normalització que
es basaria en:
Voluntat política: els governants que
tinguen un caire democràtic i tolerant veuran la necessitat de protegir i
resguardar el gran patrimoni cultural que és una llengua, i per tant, hauran de
tenir una voluntat clara de defensar les llengües minoritzades que s’hi troben
al seu territori. Perquè una política normalitzadora tinga èxit, els parlants
han de ser lleials a la llengua, i fer ús de les lleis i normes que els
protegiran.
Normativització: és molt important que els filòlegs facen una normativa de la llengua
i elaboren una gramàtica, un diccionari, unes regles ortogràfiques, etc.
Així la llengua en
qüestió podrà difondre’s als àmbits cultes: l’educació, la literatura, i la
cultura en general.
Estandardització: el registre
estàndard fa possible la difusió de la llengua, supera les diferències
dialectals, i tots els parlants s’hi veuen identificats.
Política lingüística: un procés de
normalització necessita una política lingüística. Els govern crearà una
direcció general de política lingüística, que faça una planificació lingüística
i la porte a cap.
SEGLE XX. INICI DEL PROCÈS DE NORMATIVITZACIÓ
A començament del
segle XX, a Catalunya el catalanisme polític va reivindicar l'ensenyament de la
llengua catalana i el seu ús a l'Administració. Des de les institucions, molt
especialment des de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba va
donar un gran suport institucional a la llengua , amb la creació de l'Institut
d'Estudis Catalans (1907).
El 1906 es va fer
el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, impulsat per Mossèn
Alcover, que també començà el Dicc. català- valencià-balear el 1926, una obra
magna que seria acabada per F. de Borja Moll el 1962.
El suport polític
i de l'IEC van permetre la institucionalització de la tasca realitzada per
Pompeu Fabra entre 1913 i 1930 per tal de codificar i normativitzar el català.
Amb tal propòsit, ell i els seus col·laboradors de la Secció Filològica de
l'IEC van redactar:
Þ La Gramàtica de 1918.
Þ Les Converses filològiques de 1919-28 (articles de divulgació).
Þ El Diccionari general de 1932.
Amb l'obra de
Fabra el català es va dotar d'una normativa unificada , que tenia en compte el
català antic i el modern, que adoptava neologismes i llatinismes i que depurava
el català de barbarismes. Tota la societat i els intel·lectuals adoptaren les
seues normes, que són les que fem servir avui dia.
La Dictadura de
Primo de Rivera(1923-30) va abolir la Mancomunitat, però no va afectar la
vitalitat de la llengua.
La Segona
República (1931-1939), la Constitució de 1931 i l'Estatut d'Autonomia de 1932,
van permetre a Catalunya recuperar la Generalitat, que el català fos declarat
llengua co-oficial i la realització d'una política activa de suport al seu
ensenyament.
Les Illes Balears
i les terres valencianes, en canvi, no van arribar a veure aprovats els seus
estatuts d'autonomia.
Þ
Després de la Guerra Civil, durant la dictadura del general Franco, la
persecució del català, igual que la del basc i el gallec, va ser intensa i
sistemàtica. Malgrat tot, la llengua catalana es va mantenir com a llengua de
transmissió familiar tant a Catalunya i les Illes Balears com a la resta de
territoris de parla catalana. I a partir de 1964 es va instaurar el Premi
d'Honor de les Lletres Catalanes.
NORMALITZACIÓ. DEMOCRÀCIA
La
Constitució Espanyola de 1978 reconeix la pluralitat lingüística d'Espanya.
Els
estatuts de Catalunya (1979) i de les Illes Balears (1983) reconeixen el català
com a llengua pròpia d’aquests territoris i la declaren llengua oficial
juntament amb el castellà, i també ho ha fet, amb la denominació legal de
valencià, el de la Comunitat Valenciana (1982).
De
manera paral·lela, la Constitució d’Andorra (1993) estableix que el català és
la llengua oficial de l’Estat.
A
l’empara dels estatuts, els parlaments autònoms de Catalunya, les Illes Balears
i la Comunitat Valenciana van aprovar, entre 1983 i 1986, lleis de suport a la
llengua catalana, que la van introduir a l’escola, l’administració i els
mitjans de comunicació institucionals. L’any 1998 el Parlament de Catalunya va
aprovar una nova Llei amb l’objectiu de promoure l’ús del català al món
econòmic, les indústries culturals i els mitjans de comunicació privats.
MITJANS DE COMUNICACIÓ
LA PREMSA
A
Catalunya van aparèixer 264 periòdics (1900-1939): 164 en castellà, 64 en
català i 36 bilingues. Gran salt qualitatiu ja que al segle XIX sols hi havia
dos periòdics en català. Va passar de 100.000 a 600.000 exemplars durant en la
República alguns periòdics com L’Avantguarda,
monolingüe en castellà, amb 105.000 exemplars, actualment té doble tiratge i és
un dels dos més importants de Catalunya, a continuació La veu de Catalunya, portaveu de la Lliga Regionalista, que va
aconseguir 25.000 exemplars (pensem que sols hi havia ensenyament en castellà),
de centre dreta; després La publicitat,
òrgan d’Acció Catalana de centre esquerra amb 10.000 exemplars, on Fabra
publicava les seues converses filològiques.
Al
costat dels periòdics sortien algunes publicacions setmanals com L’esquella de la Torratxa, diari satíric
més important. També hi ha publicacions dels partits, que pràcticament tots
tenen un, primer els publicaven en castellà però durant la República van
canviant al català, fins i tot el CNT, publica Catalunya, únicament en català. A més, van tenir molt de èxit
publicacions per a xiquets i joves com En
Patufet i Papitu. Pel que fa a
revistes més cultes de caire catalanista, trobem algunes com Nostra Parla (també valencià i
mallorquina) on publicava Pompeu Fabra, Il·lustració
Catalana o La Revista de Catalunya.
A València
els periòdics més importants eren Las
Províncias (12.000), de dreta regionalista, i El Pueblo (10.000) del grup centralista anticlerical de Blasco
Ibañez. Presència nul·la del català, sols algun article en Las Províncias. Durant la guerra, l’any 38, va sorgir un periòdic
en valencià anomenat L’Hora però que
sols va durar 3 dies. Trobem dos revistes remarcables del valencianisme: Taula de Lletres Valencianes, del sector
més moderat, i La República de les
Lletres, de caire més d’esquerres.
A
Mallorca també va sorgir un setmanari que s’anomenava La Veu de Mallorca, que sols va durar 8 anys, i com a revistes Migjorn, que va durar de l’any 1906 a
1907 i La Nostra Terra, que va durar
huit anys.
En
Catalunya del Nord va sorgir La Revue
Catalane, nom en francès perquè França sols reconeix una llengua, i L’Éveil Catalane.
LA RÀDIO
Era
una altre mitjà de difusió important del català junt a la premsa. Durant la
República es va donar la gran expansió d’aquest medi (per difusió partidista) i
era en català. La primera emissora és Radio Barcelona en 1924. El 1937 hi havia
un aparell per cada dotze habitants.
EL CINEMA
Molt
difícil competir amb el castellà per raons comercial. La primera pel·lícula es
va fer el 1897, Baralla en un cafè. I
la primera en valencià s’anomenava El
fava de Ramonet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada