ALGUNES REFLEXIONS SOBRE L'ALUMNAT NOUVINGUT
Antonia García Hervás. Mestra d’un aula
d’acollida.
Reflexionar sobre l’educació d’alumnat nouvingut
al nostre sistema educatiu implica que no només es pensi en l’educació formal i
obligatòria sinó en tot el que hi ha al voltant de l’alumnat.
Hem de començar pensant en el fet de les
migracions i en el lloc d’arribada d’aquestes persones. El fet que unes
persones emigrin fa que la societat d’acollida es plantegi una sèrie de
qüestions, quan són els seus veïns, a vegades conscientment i a vegades
inconscientment, però que en el dia a dia van sorgint. Hi ha una por a tot el
que és desconegut. També hi ha una sèrie d’estereotips culturals que hem sentit
a través de diferents mitjans que fa que hi hagi un cert recel respecte a
l’altre, no volem que ens canviï res a no ser que sigui per a millorar i
l’arribada de l’altre pot suposar un canvi a pitjor, a pensar que ens treu allò
que era nostre per dret. Això fa que ens posicionem amb una distància respecte
a ells. Quan parlem d’aquesta part de la societat, és la part més desfavorida,
la que ha cregut que al marxar del seu país podria millorar la situació social
i econòmica per tornar una altra vegada amb una situació millor que la que
tenia quan va marxar. Hem de tenir en compte que no totes les persones que
emigren són les que no tenen estudis o una feina al seu país, hem de pensar que
hi ha tanta diversitat com a ciutadans arriben a casa nostra.
Hem de pensar en tots nosaltres, en la història
recent que hem viscut personalment o a través dels nostres veïns quan les
necessitats econòmiques o de millora personal ens han fet marxar del lloc on
vivíem a un altre nou i ens hem sentit estranys i ens ha calgut aproximar-nos
als nostres nous veïns i al mateix temps també ells han hagut de fer-ho per
poder arribar a tenir un coneixement de l’altre de primera mà.
Quan es parla del primer pas a una escolarització
de l’alumnat nouvingut s’ha de pensar en la matriculació als centres escolars.
Aquí s’ha de tenir en compte el barri on està vivint. Moltes vegades és un
barri desfavorit, que és al que poden accedir per situacions econòmiques o
d’altres qüestions, com la proximitat d’algun conegut del seu país d’origen.
També hem de tenir en compte que algunes d’aquestes famílies no són l’únic
nucli familiar de la vivenda. Davant d’aquestes situacions les administracions
pertinents haurien de pensar en una política d’habitatge i recursos per a tots
els ciutadans que composen la seva localitat.
Tot això implica que en l’escolaritat de
l’alumnat nouvingut no només hem de pensar en els seus aprenentatges, també hem
de tenir en compte les condicions en les que viuen per entendre una mica millor
el procés d’adaptació a aquesta nova situació. Una nova situació per l’alumnat
que no ha estat consultat per la seva família, ja que la família ha decidit
emprendre un viatge per millorar la seva situació i l’alumnat moltes de les
vegades ha quedat en el seu país d’origen amb els avis amb els que ha format un
nucli que es desfà quan al cap d’un temps els pares, en la reagrupació
familiar, tornen a tenir els seus fills al seu càrrec. Aquí hi ha un altre
element que fa que a més de tot el desconeixement del seu voltant, també es
trobin amb la seva pròpia família com una desconeguda més, perquè han pogut
passar anys sense que es vegin o només es vegin en períodes de vacances; o
sigui que a més han de començar a establir unes noves relacions familiars. (Per
exemple, podem posar el cas d’alumnes xinesos els qual poden estar uns quants
anys sense veure els pares.)
Una vegada que els alumnes entren en el centre
escolar es troben amb un món completament desconegut per a ells. Primer és la
dificultat de la llengua de la que tenen un desconeixement total, els companys,
els professors, els espais... Un llenguatge i uns codis completament diferents
als seus. Les seves cares ens mostren tota la sèrie d’estats per les que van
passant des del primer dia d’entrada al centre fins al dia que ja hi ha un
mínim de comunicació i una petita confiança. Hem de tenir en compte els
aspectes personals que comporten per a ells com: dol migratori, desconeixement
del nostre sistema educatiu, desconeixement de la cultura, desconeixement de
l’entorn, por al desconegut, necessitat d’amistats, adolescència, relacions
interpersonals, autoestima. També els aspectes acadèmics com: desconeixement de
les llengües d’aprenentatge, nivell actual de competències per la seva
escolaritat anterior, necessitats acadèmiques, objectius propers, reforç de
llengua, continguts a treballar dins l’aula, actituds a tenir en compte,
materials i avaluació. Amb tot això hem de tenir present una afectivitat i
exigència. L’alumnat necessitarà un procés d’adaptació a la nova realitat, i
tot procés d’adaptació requerirà un cert temps segons les característiques i
experiències de cada persona.
Com a mestra penso que aquests alumnes han de
rebre un ensenyament contextualitzat en les diferents matèries que hi ha al
currículum amb els seus companys d’aula. Hem de pensar en una acceleració dels
aprenentatges a través de diferents metodologies, com la personalització dels
seus aprenentatges o com el treball cooperatiu a l’aula. S’ha de pensar que
tots som diferents però que en l’ensenyament en l’atenció a la diversitat hem
de tenir estratègies per a la igualtat. En aquesta atenció a la diversitat hem
de reconèixer que hi ha una multiplicitat cultural i una desigualtat social.
Hem de tenir en compte l’origen i la història particular de cada alumne per
poder tractar la diversitat a l’aula, perquè cada alumne té unes motivacions,
uns valors, uns interessos, uns coneixements previs i unes experiències que
relacionat amb la cultura de procedència i el context familiar i social en el
que cada alumne creixi farà que tingui un desenvolupament o un altre. Hem de
considerar la diversitat com a normalitat i que la diversitat ens ha de
comportar una flexibilitat, una adaptació curricular i organitzativa, i un
seguiment educatiu individualitzat. Per això hem de parlar d’acceleració
d’aprenentatges en les adaptacions curriculars que hem de fer per a aquests
alumnes nouvinguts. Aquí calen recursos humans i materials per poder dur a
terme aquesta tasca educativa.
En els centres educatius, hem de tenir present i
donar valor a les llengües d’origen i les cultures dels nostres alumnes
nouvinguts. També hem de procurar que les famílies participin activament i que
hi hagi una presència d’adults de les minories.
Com a mestra i participant d’un grup de treball
sobre educació intercultural, el model de projecte que vam arribar a presentar
tenia dos eixos bàsics que ens plantejàvem com a punt de partida i de manera
irrenunciable i són:
a) l’educació en i per a la igualtat
b) l’educació en i per al respecte a la
diversitat
Amb aquests dos eixos proposàvem una sèrie d’objectius
i programes a desenvolupar en els centres per a arribar a una educació cívica i
intercultural.
La diversitat a l'aula és el que més tenim que tindre en compte. No sols pels nouvinguts, també pels xiquets de NEE. No obstant açò, la educació igualitària en l'aula, la majoria de les vegades, se cenyeix a homogenetizar als alumnes tractant-los com si la manera d'aprendre de tots fos la mateixa. No els donen les mateixes oportunitats, els donen la classe de la mateixa manera i açò no és proporcionar-los un aprenentatge significatiu, és donar la classe de la manera més còmoda.
ResponElimina