HISTÒRIA SOCIAL

HISTÒRIA SOCIAL: PANORAMA HISTÒRIC DEL CONTACTE DE LLENGÜES AL PAÍS VALENCIÀ

NAIXEMENT I EXPANSIÓ DEL s.VIII AL s.XIV

1        CONSCIÈNCIA DE LA NOVA LLENGUA

Els romanistes van concloure que les llengües romàniques provenen de l’evolució del llatí. Ara bé, quin llatí?

Hi havia dos tipus de llatí:

	LLATÍ CLÀSSIC	LLATÍ VULGAR
Varietat	Culta, és una llengua artificiosa	Col·loquial
Canal	Escrit, el coneixem mitjançant texts de grans escriptors del segle i i ii a.C. i d.C., com ara Ciceró, Virgili.	Majoritàriament parlat (però de vegades té manifestacions en textos).

En comparar les llengües romàniques hi ha diverses semblances que no es donen en el llatí clàssic. Per tant, provenen del llatí vulgar.  El terme llengua vulgar no té un sentit pejoratiu.

Þ    Encara que el llatí vulgar era fonamentalment parlat, existien algunes manifestacions textuals des de l’època medieval, quan la influència escolar i cultural de Roma decau.

Þ    Els gramàtics llatins, òbviament, no escrivien vulgar, sinó corregien a les seues gramàtiques les malformacions o incorreccions dels parlants.

La romanització

Els romans van conquerir mig continent i hi van implantar el llatí vulgar o col·loquial. La zona es diu ROMÀNIA i la van convertir en una unitat lingüística. A Catalunya, van desembarcar a Empúries l'any 218 aC.

Els agents romanitzadors, és a dir, els repobladors italians, els quals aporten a la nova conquesta la seua cultura i llengua, podien tindre un nivell lingüístic més culte (gent il·lustre) o menys (soldats).

Segons Sanchis Guarner, hi hagué una repoblació diferent del llatí a Hispània:

• La zona Tarraconense: colonitzada per legionaris, beterans i soldats (ja que eren tribus indígenes resistents) van rebre un llatí més innovador amb neologismes.
• La zona Bètica: era una regió més urbanitzada, amb una romanització a les classes altes de la burgesia indígena romanitzada, així com els funcionaris i administratius de Roma. Van adoptar un llatí més conservador.

L'evolució del llatí vulgar donà origen a les llengües romàniques, a partir del s. VIII dC: GALAICO-PORTUGUÈS, CASTELLÀ, CATALÀ, OCCITÀ, FRANCÈS, RETOROMÀNIC, ITALIÀ, ROMANÈS I SARD.

El llatí va donar lloc a les llengües romàniques perquè es va descohesionar i va rebre influències del superstrat germànic i àrab

Descohesió

La caiguda de l’Imperi Romà  476 d.C. va provocar la descohesió entre els diferents regnes ara dominats pels pobles germànics, cosa que va donar més llibertat i independència a cadascun d’aquests, apareixent una diversificació política i cultural, així com una multiplicació de la variació lingüística.

Els germànics van iniciar la ocupació de l'Imperi romà al segle V, però no van imposar la seva llengua. Els visigots, que s’instal·laren a Hispania, van adoptar el llatí. Els francs es van instal·lar a la Catalunya Vella i van formar comtats, a on nomenaven comtes. En debilitar-se l'Imperi franc, els comtats es van independitzar i el càrrec de comte va passar a ser hereditari.

Naixement de la llengua catalana

La llengua catalana es va formar entre els segles VIII i X a cavall dels Pirineus, en els territoris de l'Imperi carolingi que formaven els comtats de la Marca Hispànica (Catalunya Vella, fins el curs del Llobregat) i que l'emperador Carlemany havia arrabassat als àrabs. Els territoris que restaren en poder dels àrabs es van dir Catalunya Nova.

El comte català Borrell II no va jurar fidelitat al rei franc (s. X) i això va marcar l'inici de la independència de Catalunya.

El 1137, el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, es va casar amb Peronella d'Aragó: neix la Corona catalano-aragonesa.

2        LA EXPANSIÓ GEOGRÁFICA DEL CATALÀ

A partir del segle XIII la Corona d'Aragó va iniciar un procés d'expansió territorial que en pocs segles la va portar a ser una de les grans potències del Mediterrani. Inicialment aquest procés el va dur a terme Jaume I el Conqueridor, que va conquerir Mallorca i Balears (l’expansió mediterrània) i València i Murcia (l’expansió peninsular) als musulmans. Els descendents de Jaume I, en un llarg període de temps, van arribar a estendre els territoris catalano-aragonesos fins a la zona de l'actual Grècia. La repoblació va durar fins el segle XVII.

Pel que es coneix, els aragonesos van repoblar la zona interior del territori, mentre que els catalans la zona litoral, cosa que propiciaria a l’actual divisió lingüística del País Valencià.

3        LA CANCELLERIA REIAL

Aquest Estat ampli i complex es governava a través de la Cancelleria Reial. La Cancelleria Reial era la secretaria del rei, la qual feia documents oficials i que tenien ja de per si molt de prestigi. Va ser establida per Jaume i.

La llengua cancelleresca, com que tenia el vist-i-plau del rei, es va convertir en un model per a la resta d’administracions de la Corona i també per a la literatura culta dels segles xiv i xv.

Els protonotaris i els escrivans de la Cancelleria Reial coneixien ben bé el llatí, perquè usaven l’ars dictandi medieval: era un manual d’estil llatí per a escriure bé la prosa. A partir d’aquest model es crea un estil oficial de prosa catalana: en vocabulari, sintaxi, fórmules... Per tant, el llatí va ser una gran influència en la creació estilística del català, que el feia embellir-se. Finalment, a poc a poc, el català va agafar més independència.

En aquest període s'enceta la literatura en català, en prosa, i de la mà de Ramon Llull, el primer pensador europeu que va usar una llengua romànica per a la filosofia, ciència i teologia, quan en aquell moment tot es feia en llatí.

4        LA FORMACIÓ DE LA TRADICIÓ LITERÀRIA CATALANA

Ramon Llull (1233-1316) es considera el creador del català literari, amb una sintaxi complexa i madura, i al mateix temps espontània i viva. També és un creador de lèxic nou , degut a les necessitats del seu discurs abstracte.

Prosa històrica: posteriors són les 4 cròniques, escrites en la segona meitat del s. XIII, amb diversos estils (narració, epístola, discurs, diàleg):

Þ    La de Bernat Desclot parla de Pere II el Gran (1114-1285) i és molt solemne.

Þ    La del rei Jaume I, o Llibre dels Feyts, parla del seu propi regnat i és més espontània, amb refranys, comparacions i oralitat.

Þ    La de Ramon Muntaner (1265-1336), parla de "lo bell catalanesc" i és molt patriòtica. L'estil és hiperbòlic i espontani.

Þ    La del rei Pere III el Cerimoniós (1336-1387), l'estil és subordinat, té més figures retòriques i és elegant.

En poesia, no hi ha res en català, en aquest període. La poesia popular està perduda, i la culta es feia en occità, tot i que els trobadors fossin catalans, pel prestigi d'aquesta llengua i per proximitat geogràfica.

ETAPA D’ESPLENDOR s.XV

Després de l’expansió lingüística catalana, els territoris es mantenen cohesionats malgrat l’autonomia dels diversos estats de la Corona d’Aragó (com per exemple el País Valencià, que tenia una personalitat jurídica pròpia) ja que la llengua funcionava com un element d’aglutinació. També la Cancelleria Reial funcionà com element de cohesió lingüística, perquè difonia pautes lingüístiques unificadores per a tot el territori català.

La llengua en què s'escrivia la poesia a la Corona d'Aragó era l'occità, però no era una forma d'occità de cap localització geogràfica concreta: era una llengua literària, sovint artificial, comuna de totes les corts occitanes.

La poesia culta catalana en el segle XV inicia una tímida ruptura amb la poesia trobadoresca .

La prosa valenciana

Ausiàs March

El primer poeta català que trenca definitivament amb la poesia trobadoresca és el valencià Ausiàs March (1397-1459). La seua obra poètica, de més de deu mil versos, presenta només una vintena d'occitanismes, la qual cosa significa l'acabament de la influència dels trobadors provençals i el començament d'una poesia plenament catalana.

El Tirant lo Blanc

La novel·la profana més llegida durant el segle XV fou el Tirant lo Blanc, escrita entre 1460 i 1490 pel valencià Joanot Martorell. L'obra, considerada peça mestra de la narrativa catalana i universal de tots els temps, és una novel·la completa: cavalleresca, històrica, militar, de costums, eròtica, psicològica, etc. Sobre una base inicial de la matèria de Bretanya, Joanot  Martorell construeix l'obra juxtaposant fonts orals i escrites de procedència diversa: artúriques, clàssiques, italianes, espanyoles, etc.

L'Espill

L'Espill és una novel·la en vers de caràcter misogin. Va ser escrita pel valencià Jaume Roig entre 1455 i 1462 i es compon de més de setze mil versos tetrasíl·labs.

Þ    El català del s. XV ja està normalitzat, és llengua de cultura malgrat no té una gramàtica, però se segueixen les normes de la Cancelleria Reial i els escriptors. La invenció de la impremta encara contribueix més a la seva normalització. A finals del segle apareixen tractats de lingüística, com ara els reculls de formes incorrectes de B. Fenollar.

PROCÈS DE SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA: DECADÈNCIA

En el s. XV Martí l'Humà va morir sense fills, i el Compromís de Casp  va proclamar Ferran d'Antequera, per la qual cosa es va instaurar un rei castellà com a regent de la corona catalana. A partir de Ferran d'Antequera, el castellà va compartir usos i funcions amb el català, especialment entre les classes altes. L’entrada d’una dinastia castellana a la Corona d’Aragó potser s’apropiaria d’alguns recursos procedents de Castella; però, cap a finals de segle, la repercussió social i literària del castellà, la nova llengua de la cort, va fer esdevindre a molts escriptors bilingües.

Alfons el Magnànim

Alfons el Magnànim va culminar l’expansió territorial catalana conquerint Nàpols entre 1421 i 1442. A partir d’ací, aquest monarca va aplicar una política italiana i va traslladar la cort a Nàpols, incrementant així la relació amb l’humanisme italià.

Unió de les corones

En el 1479 va esdevenir el matrimoni entre Isabel de Castella i Ferran d’Aragó en termes d’igualtat; però, en realitat, Castella va eixir guanyant atès:

-          la seua més àmplia demografia, i

-          els seu poder econòmic més gran

Amb Carles I, la corona catalano-aragonesa perd la seva cort, malgrat conservar les Institucions . Part dels nobles catalans se'n van a la cort carlista i adopten el castellà.

L'expulsió dels moriscos (XVI) fa que València perda 1/3 de la població i siga repoblada per castellans.

Després de la Guerra dels Segadors (1640-1659), les terres del nord de Catalunya (Rosselló Capcir, Vallespir, Conflent i la meitat de la Cerdanya) van ser cedides a la corona francesa i, immediatament, el català va ser prohibit a l'educació i en els usos oficials. Malgrat això es va mantindre com a llengua de la legislació i de l’Administració, i com a única llengua popular.

El procés de substitució lingüística començava per culpa de la pèrdua de poder polític. Les editorials de Barcelona i València preferien editar en castellà perquè hi havia més demanda. El llatí continuava essent considerat llengua culta (universitats, església, lit. jurídica i filosòfica). Tot això va provocar la pèrdua de la consciència lingüística i la desconfiança envers la pròpia llengua. I el castellà prenia l'ús públic, mentre que el català es reduïa a l'àmbit privat i entre classes populars.

Van entrar molts castellanismes en el lèxic. El català es va dialectalitzar molt més i aparegueren els noms de "llengua mallorquina", "llengua catalana" i "llengua valenciana" per primer cop.

En la Guerra de Successió a la corona d'Espanya (1704-1714) els territoris de l'antiga corona d'Aragó van prendre partit a favor de l'arxiduc Carles i van lluitar al costat de les potències aliades. Per això, després de la derrota, Felip V va promulgar el Decret de Nova Planta, pel qual es perderen Menorca i Sardenya, i les institucions pròpies: El català va ser exclòs de la legislació i de l’Administració de justícia i municipal, de l’ensenyament i de la documentació notarial i de comerç.

Espanya esdevenia un estat uniforme, amb un fort centralisme i els funcionaris castellans es van instal·lar a Catalunya.

Cap al segle XVIII, la Il·lustració va crear acadèmies, societats culturals, etc., es van fer estudis de totes les disciplines, enciclopèdies, etc., però sempre en castellà.

Tot i això, hi van haver erudits que estaven preocupats per la situació del català i cantaven les excel·lències com a llengua. Van escriure estudis d'ortografia, diccionaris, edicions de clàssics.... en català. Un exemple són Les Instruccions per a l'ensenyança de minyons, de Baldiri Reixac.

Þ    En el Renaixement i el Barroc, el català va viure una etapa de decadència pel que fa a la literatura culta. Com que les classes altes es castellanitzaven, els escriptors preferien escriure en castellà per a aquest públic.

RENAIXENÇA

Coincidint amb els moviments del romanticisme i del nacionalisme a tot Europa, va apareixer a Catalunya un moviment de recuperació de l'ús literari del català. Llengua i Nació s’identificaven i s'exalçava el passat medieval i la cultura popular.

L’inici de la Renaixença se sol situar simbòlicament amb la publicació de l’oda La Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau.

El pròleg de J. Rubió i Ors a Lo Gaiter del Llobregat (1841), es considera el programa ideològic de la Renaixença. En ell es propugna:

• La fixació gramàtica i ortogràfica
• Afermar la seua unitat
• L'expansió en els mitjans de comunicació socials i privats.

La restauració dels Jocs Florals (1859) és decisiva per a l'ús literari de la llengua: es donen a conèixer obres i autors, fins i tot fora de les nostres terres.

El català s'introdueix a la premsa diària i periòdica de tot el territori, tant d'abast nacional com local i comarcal, amb diaris com La Renaixença i La Veu de Catalunya,i revistes com L'Avenç.

Paral·lelament s’inicien estudis sobre la llengua i s’elaboren diccionaris (com el de Marià Aguiló), tractats de barbarismes i ortografies (com el de Josep Balari). Hi ha polèmiques entre els erudits, com la lluita entre els partidaris del "català que ara es parla" i els dels textos antics.

La revista l'Avenç es va proposar: eliminar l'anarquia ortogràfica i descastellanitzar-la, establir normes per unificar la llengua popular i la culta, i depurar i enriquir el vocabulari. La seva campanya lingüística (1890-92) va assentar les bases del que faria Pompeu Fabra al s. XX.

Així doncs, es passa de la diglòssia lingüística de la primera meitat del segle (castellà a la vida oficial, premsa, ciència, ensenyament; i català a la vida privada, la poesia, la cançó, els acudits...) al desvetllament del catalanisme polític de la burgesia, i la presa de consciència que la llengua pròpia també pot ser culta: el català entrà en la poesia d'autor, el teatre, la novel.la , la vida pública, etc.